dilluns, 26 de desembre de 2011

FELIÇ 2012

INTERCANVIS US DESITJA UN FELIÇ 2012




dijous, 22 de setembre de 2011

LA SANIDAD PUBLICA ES EFICAZ, APRECIADA POR LOS CIUDADANOS Y SOSTENIBLE

ARGUMENTOS PARA COMBATIR EL TOPICO DE LA INSOSTENIBILIDAD DEL SNS
Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública

Desde hace meses arrecian los mensajes interesados en la construcción de un tópico: “La Sanidad Pública resulta tan costosa que no podemos sostenerla”. Recortes en las prestaciones, copagos y privatizaciones son las recetas propuestas por los corifeos de las empresas de seguros, de tecnologías sanitarias y por los partidos de derechas, que desearían poder repartir como beneficios parte de los miles de millones que mueve la financiación, contratación y provisión de servicios del Sistema Nacional de Salud (SNS).
Están equivocados, porque el SNS es SOSTENIBLE; las comunidades autónomas (CCAA) no reciben la financiación adecuada; las privatizaciones incrementan los costes y ni el copago ni los seguros privados son la solución.

El SNS es sostenible
El gasto sanitario total español está por debajo del promedio de la UE-15 en dólares por poder paritario de compra ($ppc).
El gasto sanitario público es inferior a la media de la UE-15 en 805 €/ habitante/ año.
El crecimiento del gasto sanitario público español en los diez últimos años ha sido del 2,7% anual, frente al 4,1% de promedio en los países de la OCDE.
El gasto sanitario total crece a expensas del gasto sanitario privado.

El SNS no recibe financiación suficiente
En nuestro país hay una baja presión fiscal y se ha reducido la recaudación por la retirada de impuestos (patrimonio, sucesiones).
Los ingresos fiscales en España están 10 puntos por debajo del promedio de la UE-15 y de la UE-17 (34,5% del PIB frente al 44,4% y al 44,0%, respectivamente).
El fraude fiscal en España es del 23%, frente al 13% de la UE, un diferencial equivalente a 100.000 millones de €/año.
Son las decisiones políticas las que ocasionan que la diferencia de presupuestos sanitarios entre las CCAA con presupuesto mayor y menor fuera de 556,71 €/habitante/año en 2011.
Parte de los presupuestos destinados a sanidad (fondos de compensación, céntimo sanitario), algunas CCAA (Madrid, País Valenciano) los derivan a otros fines, con lo cual crece el endeudamiento y la  infrapresupuestación.

El gasto farmacéutico y las privatizaciones incrementan los costes
En comparación con los países de la OCDE, el gasto farmacéutico se coloca 3,9 puntos por encima del promedio en porcentaje del gasto sanitario (21,3% versus 17,4%) y 0,3 puntos más en % sobre el PIB (1,8% versus 1,5%). Conseguir un gasto farmacéutico en el promedio de la OCDE supondria el ahorro de 5.000 millones de euros.
Los sistemas de financiación privada aumentan los costes. En la Comunidad de Madrid la financiación privada ha multiplicado por 7,14 el coste de construcción de los nuevos hospitales.

Algunos problemas de funcionamiento incrementan los costes
La sobreutilización de la tecnología (sólo un 30% está justificada), por la presión de la tecnoestructura económica y sanitaria y por la fascinación que ejerce en los médicos, incrementa los costes (un 30% del gasto sanitario total español).
La persecución inmisericorde del diagnóstico, incluso sin tener en cuenta las necesidades de los pacientes.
La variabilidad injustificada de la práctica clínica incrementa los costes y los riesgos para el paciente.
La descentralización sanitaria en varios centros de compra rompe las economías de escala, incrementando los
costes.
La descoordinación entre atención primaria, hospitalaria y atención sociosanitaria incrementa los costes.
La práctica de la medicina defensiva puede encarecer el gasto sanitario hasta un 15- 20%, como pasa en Estados Unidos.
La politización de la gestión produce desconfianza, desmotivación y falta de colaboración de los profesionales en el cumplimiento de los objetivos asistenciales y financieros del SNS.
La subfinanciación de la atención primaria reduce su capacidad de intervención y dificulta su labor resolutiva y de filtro.





Los ciudadanos hacen un uso razonable de los servicios de salud
No es cierto que España sea el país europeo con más consultas al médico por habitante. La última cifra de consultas/habitante y año es de 7,5 en España, en Europa hay tres países con mayor número de consultas por habitante (Hungría, República Checa y Alemania), de todas maneras el dato parece un poco exagerado.
El dato más fiable es de 6 visitas/persona/año, según una encuesta realizada a 4.250 pacientes en 18 provincias y en 170 centros de salud en septiembre de 2010 (5,6 visitas/paciente/año según la evaluación de la estrategia AP21).
Además, España es el país con menos estancias hospitalarias por habitante y año de la UE (10,41 frente a 17,24 de media en la UE).
Los ciudadanos están satisfechos con la atención primaria. En las encuestas se obtiene una satisfacción de 8 sobre 10 (8,4 en la estrategia AP21).
Gran parte del consumo de servicios de salud (el 70%) es decidido por los médicos y por el propio sistema (consultas, burocracia, etc.).

El envejecimiento poblacional no es el principal problema
En los peores escenarios, el envejecimiento hace crecer el gasto sanitario total entre un 5-20%, y el farmacéutico un 15%.

Y los copagos no son la solución
Las cuotas o copagos disuaden la utilización de servicios necesarios por pobres y ancianos de bajos ingresos
Las cuotas no contienen la demanda.
Las cuotas son poco eficaces en la contención del gasto.
Los costes de gestión del copago no generan recursos adicionales al SNS.
Los copagos moderados recaudarían solamente un 0,85% del gasto sanitario actual.
Los países que introducen sistemas de copago incrementan su gasto sanitario. Por ejemplo, Portugal: en los últimos 15 años, con los copagos, el gasto sanitario ha crecido un 4,7% sobre el PIB, frente al 2,5% en España.
Los copagos producen costes indirectos, como incremento de ingresos hospitalarios, con aumento final de costes en 240 $/persona/año (EEUU).

Tampoco es solución incrementar el aseguramiento privado.
Se reduce la recaudación para el sistema sanitario público.
Se incrementan los costes administrativos.
Aumenta la población sin ningún tipo de cobertura, porque el ciudadano no puede mantener crecimientos de las primas de un 5% interanual de promedio.
La concentración de seguros elimina la competencia y la libre elección del usuario.

Hay margen para mejorar la eficiencia del SNS
Asegurando presupuestos suficientes, incrementando la recaudación fiscal, recuperando impuestos y procurando una financiación realmente destinada a sanidad (finalista).
Si se incrementara el uso de medicamentos genéricos, se redujera el crecimiento del gasto farmacéutico
hospitalario (crece un 15% interanual) y se regularan las maniobras de marketing de los laboratorios farmacéuticos dirigidas a los médicos y asociaciones de enfermos, se reduciría ese 50% de medicamentos que se prescriben, dispensan o venden de forma inapropiada, y/o que la mitad de los pacientes toman incorrectamente.
Adecuar la utilización tecnológica (modelo NICE...), poner en marcha una agencia de compras.
Paralizar las privatizaciones, externalizaciones, desregulaciones, fragmentaciones de centros y servicios, etc.
Potenciar la atención primaria: una atención primaria fuerte consigue mejores niveles de salud de la población, con buena satisfacción ciudadana y a unos costes soportables.
Fomentar la participación profesional y ciudadana y los elementos de coordinación entre niveles de atención y prestación social.

Porque nuestro SNS no está en peligro.
En España, en cuanto a resultados en salud, en los últimos treinta años la esperanza de vida ha pasado de 75,6 años a 81,1 y la mortalidad por todas las causas de 819,50/100.000 habitantes a 568,5.
Además, nuestro SNS es barato y eficiente y no está en peligro, ni por la parte del gasto, que es un 15% inferior y ha crecido un 34% menos que la media de los países de la OCDE, ni por la de los ingresos fiscales, que tienen margen para crecer, porque son un 22% inferiores y han descendido un 56% más que la media de países de la OCDE.
Si privatizamos, el sistema será más costoso e insostenible: dejará fuera de la asistencia a millones de españoles, a los que más lo necesitan.

Hay alternativas para asegurar la sostenibilidad del SNS sin perjudicar a los más enfermos y a los más pobres; sólo depende de la voluntad política de las Administraciones públicas el llevarlas a cabo.

Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública
C/ Arroyo de la Media Legua, 29. Local 49
28030 Madrid
Tel.: 91 333 90 87. Fax: 91 437 75 06
E-mail: fadspu@gmail.com
Septiembre de 2011

divendres, 15 de juliol de 2011

“PER UNA SORTIDA DIGNA DE LA CRISI”_Declaració de la FCCSM

DECLARACIÓ DE LA FCCSM:
“PER UNA SORTIDA DIGNA DE LA CRISI”

Consideracions Prèvies

Comença a ser àmpliament admès i reconegut que la crisi econòmica i social de caràcter global, ha estat el resultat de la especulació financera, afavorida per la política de desregulació dels mecanismes públics de control a nivell de les instàncies estatals i internacionals.

La ideologia del mercat i de la lliure concurrència, amb el concurs de la hegemonia, introduïda a tots els nivells, del pensament biomèdic excloent, ha convertit la Salut en un article de consum i ha afavorit una tendència a la “medicalització de la vida”.

El procés d’instauració de la democràcia a Espanya va permetre impulsar una Reforma Psiquiàtrica que, des de la impugnació del model asilar manicomial, i superant l’assistència psiquiàtrica anterior depenent de les Diputacions provincials, així com de les consultes ambulatòries de neuropsiquiatria de l’ICS i dels serveis de
psiquiatria d’algun hospital general, ens va portar a un nou paradigma d’orientació comunitària, estructurat com una xarxa de serveis de salut mental “d’ús públic”, territorialitzada. Xarxa que tot i els increments del seu pressupost els darrers temps, mai no ha arribat a assolir un finançament equitatiu al de la resta de la Salut i des de la qual els equips professionals han tendit a prestar una atenció en continuïtat terapèutica, preferentment a malalts mentals greus.

Evolució i actualitat de la xarxa de salut mental

Després de la contestació antipsiquiàtrica, de la perspectiva personalitzadora psicoanalítica i de l’aportació de la psicofarmacologia, el nou model impulsat des del moviment progressista de professionals ha promogut en el curs de les darreres dècades una profunda transformació d’allò que va passar a denominar-se atenció de les malalties mentals per la seva voluntat assistencial, terapèutica i rehabilitadora.

Des de fa anys, les dades epidemiològiques indiquen un creixement important de la morbiditat i de la discapacitat derivada dels trastorns psiquiàtrics. La depressió, segona causa de discapacitat l’any 2014, es preveu que sigui la segona causa de malaltia l’any 2020, després de la cardiopatia isquèmica. El suïcidi és la segona causa de mortalitat entre els joves. Un terç de la població es veurà afectada per un trastorn psiquiàtric en el curs de l’any. L’OMS també assenyala que dues terceres parts dels afectats per un trastorn mental no arriben a demanar ajut a un professional sanitari.

El Pla Director de Salut Mental i Addiccions (2006), fruit d’un ampli consens, sobre tot dins del moviment de professionals de la xarxa pública, ha assolit una fonamentació teòrico tècnica i unes propostes organitzatives i funcionals que han representat un salt molt important en la qualitat de l’atenció. Aquest Pla, informat des del Consell Assessor del mateix PDSMiAd i aprovat per la Conselleria de Salut, fent ressò de la greu informació epidemiològica i de morbiditat psiquiàtrica en feu un dels factors justificatius important de la seva promulgació. Circumstàncies epidemiològiques introductòries que també es troben tant en la declaració d’Helsinky (2005) dels ministres de la Salut de la UE, com en el document sobre ”Las estrategias de salud mental del Servicio Nacional de Salud de España”, elaborat pel Ministerio de Sanidad i aprovat i assumit per les conselleries de salut de les comunitats autònomes.

En aquest sentit, és important recordar algunes de les recomanacions i propostes més importants recollides en aquests documents:

1. Necessitat de promoció i millora de la salut mental en tots els països de la UE.

2. La importància i naturalesa de la problemàtica requereix d’un abordatge des de les polítiques públiques.

3. L’atenció primària ha de constituir la porta d’entrada i el nivell responsable de la gestió i seguiment clínic dels malalts.

4. Cal una lluita decidida contra l’estigmatització dels malalts mentals.

5. Es recomana una formació dels professionals de la salut mental adaptada a l’orientació comunitària.

6. S’ha de recolzar i promoure l’ ”empoderament” dels usuaris i familiars.
D’altre banda, i com no podia ser d’un altre manera, la implantació comunitària de l’assistència i l’apropament territorial i psicològic (i la estimulació des del mercat sanitari del consum!) ha donat lloc a un increment progressiu d’una demanda que es va fent més complexa i més reiterant en quant a les visites. Una complexitat que ha posat de manifest i reiterat el caràcter biopsicosocial dels trastorns i patiments
psiquiàtrics, els quals requereixen, en conseqüència, el consens entorn d’un model d’assistència integral d’alta complexitat, en el que (d’acord amb les propostes del PDSMiAd) es vol privilegiar la prevenció, l’orientació comunitària, una pràctica demostrable i una “evidència científica”. Requeriment aquest darrer, del que és un bon exemple la proliferació de guies clíniques, en bona part inspirades en la classificació diagnòstica de les malalties mentals de l’Associació Psiquiàtrica Americana, APA; classificació i diagnòstics promoguts des d’una orientació biomèdica i afavorits i patrocinats per la indústria farmacèutica. Amb la qual cosa s’afavoreix la contradicció entre la consciència de la complexitat de les problemàtiques i de la necessitat en correspondència d’una resposta complexa i el reduccionisme amb que s’empren sovint guies i protocols.

Resolucions davant la crisi

Demanem aturar les retallades i avançar en la millora de la xarxa pública de salut mental, fer front a l’increment reconegut de la morbiditat psiquiàtrica, col·laborar en l’atenció dels patiments psicològics de la població i prendre mesures per racionalitzar l’encara deficient pressupost destinat fins ara a la salut mental. Per això, considerem que és necessari:

1. Vèncer i superar les resistències polítiques, ideològiques i teòriques que frenen i obstaculitzen l’avenç d’un model públic de salut mental centrat en la persona, equitatiu i de qualitat.

2. Dir no a les retallades (“Injustes, ineficaces i inapropiades”: Canviem Europa!. Manifest europeu contra la política anticrisi neolliberal) i sí a la revisió a l’alça de la tributació de les rendes altes. Reforma de la política fiscal amb persecució seriosa del frau fiscal.

Informació per part de l’administració, de l’abast real de les eventuals retallades.

3. Dir no a la reducció pressupostària en salut mental, la qual cosa podria representar una versió d’allò de “socialitzar les pèrdues (en el cas salut) i privatitzar els guanys”. Tot tenint en compte el baix percentatge històric que representa el pressupost destinat a la salut mental dins del pressupost general de Salut.

4. Dir no a la privatització d’entitats i serveis. La xarxa de salut mental, per raons tècniques, d’eficiència i justícia, ha de ser d’ús i de gestió pública i adreçada al bé comú de la salut de la totalitat dels ciutadans.

5. Restabliment de la persona, ens biopiscosocial, com subjecte del coneixement i de l’atenció. Revisió crítica del model biomèdic com a mètode privilegiat i excloent d’estudi, classificació diagnòstica i tractament del problemes psicològics i psiquiàtrics.

6. Increment del percentatge destinat a salut mental dins del pressupost sanitari.

7. Disminució percentual sensible del pressupost destinat a l’hospitalització psiquiàtrica.

8. Disminució de la despesa derivada de l’alt consum de psicofàrmacs (no sempre indicat, els antidepressius!).

9. Fonamentació de l’assistència segons la conceptualització de la Funció Psicoterapèutica.

Progressiva instauració de les intervencions psicoterapèutiques indicades des del Programa de Psicoteràpia a la xarxa pública de SM i Ad, a la Primària de Salut i a la xarxa especialitzada de Salut mental.

Extensió de les tècniques especifiques de psicoteràpia.

Supervisió i suport dels equips terapèutics, tant a nivell de la primària de salut com de la especialitzada.

10. Rectificar la tendència a un aprimament de l’Administració i a una desregulació en la provisió i normatives dels serveis.

Millora i enfortiment dels òrgans de planificació, direcció i gestió, superant les tendències hospitalocèntriques i reconeixent normativament i materialment a l’atenció primària el caràcter de centre de referència i gestió en el seguiment dels processos mèdicoadministratius i terapèutics.

11. Defensar i millorar la gestió i funcionament dels serveis, segons els principis de la territorialització, d’uns sectors geodemogràfics d’atenció assumibles pels equips professionals i a l’abast de la població. Vetllant per la assignació dels suficients recursos materials i administratius, així com d’una coordinació i supervisió que faci possible un bon funcionament de la xarxa de salut mental segons els principis d’atenció integral, orientació comunitària i plantejament assertius recollits al PDSMiAd.

12. Avançar en la instauració i millora dels òrgans d’assessorament i participació dels usuaris, familiars i ciutadans.

Finalment, proposem la constitució d’una taula amb la representació dels diferents sectors implicats, per la discussió, elaboració i consens de mesures responsables davant la situació de crisi plantejada.

Barcelona, juliol de 2011

dijous, 2 de juny de 2011

ASSAMBLEA I CONFERÈCIA 2011

Benvolgut/da col•lega:
Et comuniquem que l’ASSEMBLEA GENERAL de la revista tindrà lloc el proper 3 de juny a les 19.00 hores en primera convocatòria i a les 19.30 hores en segona convocatòria, a General Mitre 203 bis, 1er. 1a. Barcelona.

Ordre del dia:
1- Informació de les tasques realitzades durant l’últim any.
2- Balanç econòmic
3- Presentació i admissió de nous socis. Baixes.
4- Opinions, crítiques i suggeriments
Es lliurarà el nou número de la revista.

20.30 hores CONFERENCIA - COL.LOQUI:

Art contemporàni, auto-educació, des-coneixement i... adolescència:
experiències d'ensenyament a travès de l'art


Reflexions sobre diverses experiències d’ensenyament a través de l’art realitzades amb adolescents. Sobre l’ “intel•ligència emocional” a l’(auto)ensenyament, els límits de la “cultura audiovisual”, la importància del tacte i el paper de la cultura total.
L’educació a través dels sentits: el paper de les emocions, el reconeixement dels sentiments, el descobriment de les sensacions, etc. Anàlisi de casos concrets

A càrrec de:
Abel Figueres i Milà
professor y crític d’art

Llicenciat en Belles Arts (especialitat escultura) i diplomat en gravat per l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi (actualment Facultat de Belles Arts) de Barcelona.
Des de l'any 1977 s'ha dedicat a l'ensenyament del dibuix, de l'art i del disseny en els seus diversos vessants i a diferents nivells. Va ser col•laborador de l'Escola Superior de Disseny Elisava i professor convidat de l’Escola Massana de Barcelona.
A l’actualitat és professor d’institut d'ensenyament secundari i catedràtic de dibuix des del 1986.
L’any 1974 comença a col•laborar com a crític d'art a diaris i revistes i del 1989 al 2007 ha exercit ininterrompudament al diari Avui com a col•laborador extern.
L’any 1984 li va ser concedit el Premi ACCA de la Crítica d'Art a la «millor programació de la temporada» que atorga l'Associació Catalana de Crítics d'Art. El 1990, el Premi Espais a la Crítica d'Art com a component de l'equip redactor del suplement d'art del diari Avui i al 1996, el Premi Espais a la Crítica d'Art (individual).

En acabar tindrem un aperitiu i brindarem amb cava.

divendres, 29 d’abril de 2011

MANIFEST EN DEFENSA DE LA SALUT MENTAL

Des d'Intercanvis, papers de psicoanàlisi publiquem el missatge rebut de la FECAFAMM (Federació Catalana d'associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental) ja que pensem que pot ser del vostre interès


Davant de les notícies de retallada pressupostària en salut i en altres àmbits dels serveis de responsabilitat pública i de la situació d'incertesa i angoixa que suposa per a les persones amb problemes de salut mental, les seves famílies i el conjunt de professionals que treballen en aquest àmbit, volem fer palesa la nostra preocupació per la repercussió greu en l'atenció que pot tenir la reducció dels programes, serveis en salut i serveis socials adreçats a les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies.

Per això animem a tothom a adherir-se al manifest:


Moltes gràcies. Som a la vostra disposició.

Cordialment,

FECAFAMM

Berguedà, 9-11, ent. 3a - 08029 Barcelona - Telèfon, 93 272 14 51

dilluns, 21 de març de 2011