Viladot Poeta. La sublimació necessària.

(extractes de l’article de Josep Miquel Garcia publicat a la revista Reduccions, podeu consultar l’article complet aquí)

Viladot va deixar publicada una producció literària realment extensa, amb vint-i-cinc llibres de narrativa, amb obres de capçalera com Temps d’Estrena (1959), La Cendra (1972), Ricard (1977), Memorial de Na Nona (1983), Joana (1991), Carles (1994) o Ruth (2000)..., set contes infantils, dos llibres d’assaig, i, a més, les edicions de llibres de Poesia Visual, i la seva tasca d’articulista a Destino, la seva secció de la Finestra Induïda a El Correo Catalan, i els milers d’articles diaris a La Mañana, que va iniciar l’any 1988 i va mantenir fins uns dies abans del seu traspàs.

Entre el 1949 i 1952 escriu el que havia de ser el seu primer llibre. Es tracta de narracions breus ...
Paral·lelament a aquest retrobament amb la rel, Viladot inicia un procés de deconstrucció del discurs narratiu fins arribar a la Poesia Visual. Tot comença amb el llibre dels Metaplasmes de 1959, i segueix a Urim Tummim (1959), El silenci (1960), IA-URT (1960), Comunió General (1961) i Blancs Espirituals (1964).

La primera sèrie de poemes corporis de Guillem Viladot són les «pedres» de l’any 1957. La metodologia aplicada és la descontextualització d’uns objectes trobats –pedres de riu– disposats damunt d’uns pedestals de fusta, com si fossin escultures orgàniques voluptuoses.

... Si jo treballava en aquesta variant literària pròpia peixada de les deixalles del discurs literari, era en solitari, ignorant les modes que imperaven fora. Per tant, el meu discurs no naixia de la necessitat d’estar en sintonia amb les preferències o gustos forans, sinó que procedia del conflicte del subjecte amb el poder establert. En definitiva, es tractava de resoldre (?) una situació edípica, o d’elaborar-la, per imperatius d’ansietat. ...
Si em volia alliberar del poder i ser jo en tant que jo, individu personalitzat, o sigui lliure, calia redimir-me de l’ordre alfabètic. I així començà el cos a cos, la desestructuració alfabètica, l’enrunament del discurs del sobirà.

L’any 1972 Viladot va editar Diari 72, amb reproduccions en offset i en blanc i negre d’uns originals realitzats amb col·lages i amb mides exactes a la reproducció monocroma del llibre. Aquests originals tenen més matisos, perquè apareix el collage cromàtic del negre i colors torrats, i la disposició equilibrada de lletres majúscules sense sentit aparent.

L’any 1969 edita 5 – 1 Lais concrets d’homenatge a Antoni Tàpies. Configuren aquest llibre cinc diagrames prologats per un preludi i acabats amb un collage.

El 1970 apareixen els Poemes de la incomunicació. Publicat en format de llibre de butxaca, recull 29 poemes visuals prologats per un exordi de Josep Iglesias del Marquet on manifesta que les vocals són els cinc pilars fonètics. Segueix un fragment del llibre La incomunicación de Carlos Castilla del Pino, i un altre de l’Antologia de la poesia catalana del Segle d’Or de Joaquim Marco.

L’any 1971 publica Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba. Es tracta d’un llibre realitzat en col·laboració amb Lluís Trepat, que realitzà 22 xilografies originals. Relligat i enquadernat amb tapes dures, incloïa un aiguafort addicional en alguns exemplars.
La idea del llibre és el qüestionament de la relació entre les imatges i les paraules que les defineixen.

La vista i la dita inicial relaciona harmònicament imatge i text.

Veig un arbre, i dic que és un arbre,
veig una gallina i dic que és una gallina,
veig un riu i dic que és un riu,
veig una muntanya i dic que és una muntanya,
veig un auto i dic que és un auto,
veig un espill i dic que és un espill,
veig un cargol i dic que es un cargol,
veig una mar i dic que és una mar,
veig una cadira i dic que és una cadira,
veig un molí i dic que és un molí,
veig un home i dic que és un home.  

Comença després la desvinculació de les icones, a la part de la busca i de la troba:

busco un arbre i trobo l’arrel,
busco la gallina i trobo l’ou,
busco un riu i trobo la font,
busco una muntanya i trobo la plana,
busco un auto i trobo la carretera,
busco un espill i trobo la imatge,
busco un cargol i trobo la pluja,
busco una mar i trobo l’horitzó,
busco una cadira i trobo les natges,
busco un molí i trobo el vent,
busco un home i trobo la història.

El 1971 publica també Poesia T/47. És la primera selecció de poemes visuals de Guillem Viladot editada en format de llibre de butxaca i distribució a llibreries.

L’any següent publica els Contrapoemes, llibre relligat en format de butxaca que inclou vint poemes dedicats al «Jocs Florals», i que s’introdueixen amb una frase d’André Breton, extreta del llibre Les pas perdus:
«No em posaré a justificar la disposició tipogràfica per a aquells que demanen comptes de les seves fantasies als poetes.»

En el seu poema “He Bastit” del llibre Amor Físic Viladot escriu:

...Han quedat damunt la taula
Bataille, Foucault, Freud, Nach i, dins la faula,
Cooper, Lacan, Laing i tot un armari
de dones, com Melanie Klein, Segal,
Manoni, Horney, Mitchel i Millet,
sumaris de la dona vertical.

El contacte amb la psicòloga lleidatana Marta Trepat d’ençà de 1977 l’ajuda a entendre aquest món que interpel·la aspectes com el «narcisisme», l’«exaltació del cos» i les relacions humanes.

La descoberta de la psicoanàlisi com un mètode de coneixement (gràcies a la psicòloga Marta Trepat) em serví per desbridar el discurs literari de tota mena de servituds als tòtems i tabús que regien (i continuen regint ) la nostra societat. Dir el que era necessari de dir, com una catarsi. En definitiva es pretenia trobar el subjecte en el mateix subjecte amb una mena d’interacció o monòleg sense pal•liatius. No el subjecte en el cim, en la frontera, en l’altre, sinó en el centre d’ell mateix. Arribar, doncs, a l’equilibri interior a través del coneixement de la pulsió i del desig. Pulsió i desig que són presents en tota la meva obra com un canemàs de constitució d’un discurs que sempre s’ha pretès inefable, és a dir, sense paraules.

L’any 1987 inicia una sèrie d’obres basada en instruments musicals, principalment de vent o amb algunes variacions acústiques, com clàxons sonors o altaveus de gramoles velles. ... Les primeres obres utilitzen instruments de vent impossibles, mitjançant la incorporació de diverses parts engalzades amb tubs de coure; instruments per no ser tocats, que tenen l’aparença d’útils però que
alteren la seva funció, com un sifó el broc del qual és un trompetí, o una aixeta que és una trompeta. La visió d’aquests objectes desencadena una lectura a l’espectador entre la ironia i l’absurd.

Els mobles vells són una continua font d’inspiració per l’encaixament de noves composicions dels anys noranta. Les motllures ornamentals, o les volumetries de potes de cadires o de taules li serveixen per formular encontres poètics. La fusta com a material orgànic, el seu color natural o vernissat recorda el mobiliari benestant o aburgesat, la llar familiar, la casa dels pares.
A vegades alguns mobles d’interior fan de pedestal de volumetries, amb una pàtina de temps passat, finisecular.

Una de les fonts materials que va configurar formalment una sèrie independent són els retalls de ferro, que apareixen l’any 1987, i que experimenta de manera prolífica els anys 1994 i 1996.

«SELF» és una de les sèries més arrodonides de Guillem Viladot, i una de les poques que va exposar com a conjunt. Va ser l’any 1998 a l’Espai Guinovart d’Agramunt, i existeix un catàleg que reprodueix les trenta obres que formen aquest projecte d’il·lustració de les tesis de Lacan.
Interessat molt profundament per la psicoanàlisi, Viladot trobà en l’obra de Lacan una guia predilecta. Obligat a posar títol a les seves obres per motiu de

Ideal del jo

documentació del catàleg, veiem com l’autor va crear aquestes peçes seguint pautes dels conceptes i la terminologia lacaniana, com «auto-erotització», «agressivitat», «associació lliure», «censura», «complex d’Edip», «fase fàl·lica», «fase oral», «escissió del jo», «fantasma», «fixació», «inconscient», «ideal del jo» (un autoretrat de l’autor representat per una calavera amb una corona, al costat dels quatre volums de la seva obra poètica completa), «l’incest», «la cura», «la mort», «la vida», «seducció», «situació analítica».
Viladot va cloure la sèrie amb una Venus lacaniana que també va anomenar «Teoria lacaniana dels miralls».

El gran psicoanalista francès, Jacques Lacan, diu que darrera d’allò que diu una paraula hi ha establert allò que vol dir. La paraula té una funció creadora, perquè és la paraula la que fa que les coses vagin lligades amb els conceptes. El mateix Lacan diu que en el moment que el desig s’humanitza, és també el moment que el nen neix al llenguatge. I afegeix que la paraula és justament la massa ideacional del jo. Què vol dir això? Això vol dir que dins el món del silenci que és la persona, la paraula és l’esclat de les idees del jo; és l’esclat del pensament. Quan la naturalesa es transforma en cultura, diuen els antropòlegs, sorgeix la paraula.

(extractes de l’article de Josep Miquel Garcia publicat a la revista Reduccions, podeu consultar l’article complet aquí)

Garcia, J.M. (2007). Viladot poeta. La sublimació necessària. Reduccions: revista de poesia, núm. 87, pp. 96-124.

http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/73581/163782
http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/viewFile/73581/163782

Amb la col·laboració de la Fundació Privada Guillem Viladot

http://www.lopardal.com

Entrevista Toni Comín

Extracte de l'entrevista publicada a diarisanitat.cat

El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com “la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut”. Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: “estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans”, assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. “Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80”, repeteix en diverses ocasions.

Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina? 

Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.

...

L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una “nova etapa” i que per fer-ho s’haurien de fer “ajustos” al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit? 

Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…

Això què vol dir? 

Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.

...

El conseller durant l'entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO

....

Què ha de saber la gent que és en llista d’espera? 

Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.

...

Comptaran les urgències amb més professionals? 

Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.

....

Ara que menciona l’Hospital del Mar, sobre els estatuts del Parc Salut Mar, garantiran que no es farà activitat privada? 

Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.

Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això? 

S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.

....

En una entrevista amb aquest mitjà, la comissionada de Salut a l’Ajuntament defensava que totes les entitats amb ànim de lucre surtin de la xarxa sanitària pública, també d’àmbits on és molt present l’ànim de lucre com el sociosanitari o la salut mental. Quina és la seva posició? 

En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.