diumenge, 4 de desembre de 2016

Viladot Poeta. La sublimació necessària.

(extractes de l’article de Josep Miquel Garcia publicat a la revista Reduccions, podeu consultar l’article complet aquí)


Viladot va deixar publicada una producció literària realment extensa, amb vint-i-cinc llibres de narrativa, amb obres de capçalera com Temps d’Estrena (1959), La Cendra (1972), Ricard (1977), Memorial de Na Nona (1983), Joana (1991), Carles (1994) o Ruth (2000)..., set contes infantils, dos llibres d’assaig, i, a més, les edicions de llibres de Poesia Visual, i la seva tasca d’articulista a Destino, la seva secció de la Finestra Induïda a El Correo Catalan, i els milers d’articles diaris a La Mañana, que va iniciar l’any 1988 i va mantenir fins uns dies abans del seu traspàs.

Entre el 1949 i 1952 escriu el que havia de ser el seu primer llibre. Es tracta de narracions breus ...
Paral·lelament a aquest retrobament amb la rel, Viladot inicia un procés de deconstrucció del discurs narratiu fins arribar a la Poesia Visual. Tot comença amb el llibre dels Metaplasmes de 1959, i segueix a Urim Tummim (1959), El silenci (1960), IA-URT (1960), Comunió General (1961) i Blancs Espirituals (1964).

La primera sèrie de poemes corporis de Guillem Viladot són les «pedres» de l’any 1957. La metodologia aplicada és la descontextualització d’uns objectes trobats –pedres de riu– disposats damunt d’uns pedestals de fusta, com si fossin escultures orgàniques voluptuoses.
... Si jo treballava en aquesta variant literària pròpia peixada de les deixalles del discurs literari, era en solitari, ignorant les modes que imperaven fora. Per tant, el meu discurs no naixia de la necessitat d’estar en sintonia amb les preferències o gustos forans, sinó que procedia del conflicte del subjecte amb el poder establert. En definitiva, es tractava de resoldre (?) una situació edípica, o d’elaborar-la, per imperatius d’ansietat. ...
Si em volia alliberar del poder i ser jo en tant que jo, individu personalitzat, o sigui lliure, calia redimir-me de l’ordre alfabètic. I així començà el cos a cos, la desestructuració alfabètica, l’enrunament del discurs del sobirà.

L’any 1972 Viladot va editar Diari 72, amb reproduccions en offset i en blanc i negre d’uns originals realitzats amb col·lages i amb mides exactes a la reproducció monocroma del llibre. Aquests originals tenen més matisos, perquè apareix el collage cromàtic del negre i colors torrats, i la disposició equilibrada de lletres majúscules sense sentit aparent.

L’any 1969 edita 5 – 1 Lais concrets d’homenatge a Antoni Tàpies. Configuren aquest llibre cinc diagrames prologats per un preludi i acabats amb un collage.

El 1970 apareixen els Poemes de la incomunicació. Publicat en format de llibre de butxaca, recull 29 poemes visuals prologats per un exordi de Josep Iglesias del Marquet on manifesta que les vocals són els cinc pilars fonètics. Segueix un fragment del llibre La incomunicación de Carlos Castilla del Pino, i un altre de l’Antologia de la poesia catalana del Segle d’Or de Joaquim Marco.

L’any 1971 publica Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba. Es tracta d’un llibre realitzat en col·laboració amb Lluís Trepat, que realitzà 22 xilografies originals. Relligat i enquadernat amb tapes dures, incloïa un aiguafort addicional en alguns exemplars.
La idea del llibre és el qüestionament de la relació entre les imatges i les paraules que les defineixen.

La vista i la dita inicial relaciona harmònicament imatge i text.
Veig un arbre, i dic que és un arbre,
veig una gallina i dic que és una gallina,
veig un riu i dic que és un riu,
veig una muntanya i dic que és una muntanya,
veig un auto i dic que és un auto,
veig un espill i dic que és un espill,
veig un cargol i dic que es un cargol,
veig una mar i dic que és una mar,
veig una cadira i dic que és una cadira,
veig un molí i dic que és un molí,
veig un home i dic que és un home.  
Comença després la desvinculació de les icones, a la part de la busca i de la troba:
busco un arbre i trobo l’arrel,
busco la gallina i trobo l’ou,
busco un riu i trobo la font,
busco una muntanya i trobo la plana,
busco un auto i trobo la carretera,
busco un espill i trobo la imatge,
busco un cargol i trobo la pluja,
busco una mar i trobo l’horitzó,
busco una cadira i trobo les natges,
busco un molí i trobo el vent,
busco un home i trobo la història.
El 1971 publica també Poesia T/47. És la primera selecció de poemes visuals de Guillem Viladot editada en format de llibre de butxaca i distribució a llibreries.

L’any següent publica els Contrapoemes, llibre relligat en format de butxaca que inclou vint poemes dedicats al «Jocs Florals», i que s’introdueixen amb una frase d’André Breton, extreta del llibre Les pas perdus:
«No em posaré a justificar la disposició tipogràfica per a aquells que demanen comptes de les seves fantasies als poetes.»

En el seu poema “He Bastit” del llibre Amor Físic Viladot escriu:
...Han quedat damunt la taula
Bataille, Foucault, Freud, Nach i, dins la faula,
Cooper, Lacan, Laing i tot un armari
de dones, com Melanie Klein, Segal,
Manoni, Horney, Mitchel i Millet,
sumaris de la dona vertical.
El contacte amb la psicòloga lleidatana Marta Trepat d’ençà de 1977 l’ajuda a entendre aquest món que interpel·la aspectes com el «narcisisme», l’«exaltació del cos» i les relacions humanes.
La descoberta de la psicoanàlisi com un mètode de coneixement (gràcies a la psicòloga Marta Trepat) em serví per desbridar el discurs literari de tota mena de servituds als tòtems i tabús que regien (i continuen regint ) la nostra societat. Dir el que era necessari de dir, com una catarsi. En definitiva es pretenia trobar el subjecte en el mateix subjecte amb una mena d’interacció o monòleg sense pal•liatius. No el subjecte en el cim, en la frontera, en l’altre, sinó en el centre d’ell mateix. Arribar, doncs, a l’equilibri interior a través del coneixement de la pulsió i del desig. Pulsió i desig que són presents en tota la meva obra com un canemàs de constitució d’un discurs que sempre s’ha pretès inefable, és a dir, sense paraules.
L’any 1987 inicia una sèrie d’obres basada en instruments musicals, principalment de vent o amb algunes variacions acústiques, com clàxons sonors o altaveus de gramoles velles. ... Les primeres obres utilitzen instruments de vent impossibles, mitjançant la incorporació de diverses parts engalzades amb tubs de coure; instruments per no ser tocats, que tenen l’aparença d’útils però que
alteren la seva funció, com un sifó el broc del qual és un trompetí, o una aixeta que és una trompeta. La visió d’aquests objectes desencadena una lectura a l’espectador entre la ironia i l’absurd.

Els mobles vells són una continua font d’inspiració per l’encaixament de noves composicions dels anys noranta. Les motllures ornamentals, o les volumetries de potes de cadires o de taules li serveixen per formular encontres poètics. La fusta com a material orgànic, el seu color natural o vernissat recorda el mobiliari benestant o aburgesat, la llar familiar, la casa dels pares.
A vegades alguns mobles d’interior fan de pedestal de volumetries, amb una pàtina de temps passat, finisecular.

Una de les fonts materials que va configurar formalment una sèrie independent són els retalls de ferro, que apareixen l’any 1987, i que experimenta de manera prolífica els anys 1994 i 1996.

«SELF» és una de les sèries més arrodonides de Guillem Viladot, i una de les poques que va exposar com a conjunt. Va ser l’any 1998 a l’Espai Guinovart d’Agramunt, i existeix un catàleg que reprodueix les trenta obres que formen aquest projecte d’il·lustració de les tesis de Lacan.
Interessat molt profundament per la psicoanàlisi, Viladot trobà en l’obra de Lacan una guia predilecta. Obligat a posar títol a les seves obres per motiu de
Ideal del jo
documentació del catàleg, veiem com l’autor va crear aquestes peçes seguint pautes dels conceptes i la terminologia lacaniana, com «auto-erotització», «agressivitat», «associació lliure», «censura», «complex d’Edip», «fase fàl·lica», «fase oral», «escissió del jo», «fantasma», «fixació», «inconscient», «ideal del jo» (un autoretrat de l’autor representat per una calavera amb una corona, al costat dels quatre volums de la seva obra poètica completa), «l’incest», «la cura», «la mort», «la vida», «seducció», «situació analítica».
Viladot va cloure la sèrie amb una Venus lacaniana que també va anomenar «Teoria lacaniana dels miralls».
El gran psicoanalista francès, Jacques Lacan, diu que darrera d’allò que diu una paraula hi ha establert allò que vol dir. La paraula té una funció creadora, perquè és la paraula la que fa que les coses vagin lligades amb els conceptes. El mateix Lacan diu que en el moment que el desig s’humanitza, és també el moment que el nen neix al llenguatge. I afegeix que la paraula és justament la massa ideacional del jo. Què vol dir això? Això vol dir que dins el món del silenci que és la persona, la paraula és l’esclat de les idees del jo; és l’esclat del pensament. Quan la naturalesa es transforma en cultura, diuen els antropòlegs, sorgeix la paraula.

(extractes de l’article de Josep Miquel Garcia publicat a la revista Reduccions, podeu consultar l’article complet aquí)



Garcia, J.M. (2007). Viladot poeta. La sublimació necessària. Reduccions: revista de poesia, núm. 87, pp. 96-124.

http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/73581/163782
http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/viewFile/73581/163782

Amb la col·laboració de la Fundació Privada Guillem Viladot
http://www.lopardal.com

divendres, 29 de juliol de 2016

Entrevista Toni Comín


Extracte de l'entrevista publicada a diarisanitat.cat

El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com “la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut”. Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: “estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans”, assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. “Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80”, repeteix en diverses ocasions.

Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina? 

Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.

...

L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una “nova etapa” i que per fer-ho s’haurien de fer “ajustos” al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit? 

Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…

Això què vol dir? 

Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.

...

El conseller durant l'entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
....

Què ha de saber la gent que és en llista d’espera? 

Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.

...

Comptaran les urgències amb més professionals? 

Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.

....

Ara que menciona l’Hospital del Mar, sobre els estatuts del Parc Salut Mar, garantiran que no es farà activitat privada? 

Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.

Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això? 

S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.

....

En una entrevista amb aquest mitjà, la comissionada de Salut a l’Ajuntament defensava que totes les entitats amb ànim de lucre surtin de la xarxa sanitària pública, també d’àmbits on és molt present l’ànim de lucre com el sociosanitari o la salut mental. Quina és la seva posició? 

En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.

divendres, 10 de febrer de 2012

ANDRÉ GREEN (1927-2012)

El pasado 22 de enero falleció André Green, una de las mentes más creativas del psicoanálisis contemporáneo. Nacido en El Cairo, al terminar sus estudios en el Liceo Francés se trasladó a París para estudiar medicina. En 1953 acabó la especialidad en psiquiatría y en 1960 es aceptado como miembro de la Sociedad Psicoanalítica de París.

Desde muy pronto, Green se interesó por la obra de los psicoanalistas ingleses, en especial de Winnicott y Bion, cuyas conceptualizaciones teórico-clínicas pasan a formar parte de su pensamiento en una síntesis que también integra el pensamiento de Jacques Lacan.

Sus trabajos se orientaron al desarrollo de un psicoanálisis que, manteniendo la teoría freudiana como eje y fundamento, incorporara los aportes de otras escuelas. Un psicoanálisis actualizado, capaz de encarar, en especial, la clínica de las estructuras límite.

De su obra, tan amplia como profunda, se podrían destacar: “De locuras privadas” (1972), “Narcisismo de vida, narcisismo de muerte” (1983), “El trabajo de lo negativo” (1993) y “El pensamiento clínico” (2002). En estos trabajos desarrolla su pensamiento acerca de los casos límite, su concepto de “narcisismo negativo o de muerte”, la noción de terceridad, el trabajo de lo negativo y “la posición fóbica central”, entre otros originales aportes a la teoría y la clínica psicoanalíticas.

Para Green, el psicoanálisis contemporáneo debe apuntalarse en la lectura de Freud con la metapsicología y el método freudianos como fundamento; una síntesis de las distintas corrientes postfreudianas; ampliar el campo clínico a las “estructuras no-neuróticas” y lo que denominó el modelo clínico “terciario” que a partir del encuadre analítico integra el modelo freudiano centrado en la transferencia y el postfreudiano centrado en la contratransferencia.

André Green fue presidente de la Sociedad Psicoanalítica de París y vicepresidente de la Asociación Psicoanalítica Internacional. Dirigió el Instituto de Psicoanálisis de París y fue profesor en la cátedra Freud Memorial de Londres. El gobierno francés lo nombró Caballero de la Legión de Honor.

La Junta Directiva.

dilluns, 26 de desembre de 2011

FELIÇ 2012

INTERCANVIS US DESITJA UN FELIÇ 2012




dijous, 22 de setembre de 2011

LA SANIDAD PUBLICA ES EFICAZ, APRECIADA POR LOS CIUDADANOS Y SOSTENIBLE

ARGUMENTOS PARA COMBATIR EL TOPICO DE LA INSOSTENIBILIDAD DEL SNS
Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública

Desde hace meses arrecian los mensajes interesados en la construcción de un tópico: “La Sanidad Pública resulta tan costosa que no podemos sostenerla”. Recortes en las prestaciones, copagos y privatizaciones son las recetas propuestas por los corifeos de las empresas de seguros, de tecnologías sanitarias y por los partidos de derechas, que desearían poder repartir como beneficios parte de los miles de millones que mueve la financiación, contratación y provisión de servicios del Sistema Nacional de Salud (SNS).
Están equivocados, porque el SNS es SOSTENIBLE; las comunidades autónomas (CCAA) no reciben la financiación adecuada; las privatizaciones incrementan los costes y ni el copago ni los seguros privados son la solución.

El SNS es sostenible
El gasto sanitario total español está por debajo del promedio de la UE-15 en dólares por poder paritario de compra ($ppc).
El gasto sanitario público es inferior a la media de la UE-15 en 805 €/ habitante/ año.
El crecimiento del gasto sanitario público español en los diez últimos años ha sido del 2,7% anual, frente al 4,1% de promedio en los países de la OCDE.
El gasto sanitario total crece a expensas del gasto sanitario privado.

El SNS no recibe financiación suficiente
En nuestro país hay una baja presión fiscal y se ha reducido la recaudación por la retirada de impuestos (patrimonio, sucesiones).
Los ingresos fiscales en España están 10 puntos por debajo del promedio de la UE-15 y de la UE-17 (34,5% del PIB frente al 44,4% y al 44,0%, respectivamente).
El fraude fiscal en España es del 23%, frente al 13% de la UE, un diferencial equivalente a 100.000 millones de €/año.
Son las decisiones políticas las que ocasionan que la diferencia de presupuestos sanitarios entre las CCAA con presupuesto mayor y menor fuera de 556,71 €/habitante/año en 2011.
Parte de los presupuestos destinados a sanidad (fondos de compensación, céntimo sanitario), algunas CCAA (Madrid, País Valenciano) los derivan a otros fines, con lo cual crece el endeudamiento y la  infrapresupuestación.

El gasto farmacéutico y las privatizaciones incrementan los costes
En comparación con los países de la OCDE, el gasto farmacéutico se coloca 3,9 puntos por encima del promedio en porcentaje del gasto sanitario (21,3% versus 17,4%) y 0,3 puntos más en % sobre el PIB (1,8% versus 1,5%). Conseguir un gasto farmacéutico en el promedio de la OCDE supondria el ahorro de 5.000 millones de euros.
Los sistemas de financiación privada aumentan los costes. En la Comunidad de Madrid la financiación privada ha multiplicado por 7,14 el coste de construcción de los nuevos hospitales.

Algunos problemas de funcionamiento incrementan los costes
La sobreutilización de la tecnología (sólo un 30% está justificada), por la presión de la tecnoestructura económica y sanitaria y por la fascinación que ejerce en los médicos, incrementa los costes (un 30% del gasto sanitario total español).
La persecución inmisericorde del diagnóstico, incluso sin tener en cuenta las necesidades de los pacientes.
La variabilidad injustificada de la práctica clínica incrementa los costes y los riesgos para el paciente.
La descentralización sanitaria en varios centros de compra rompe las economías de escala, incrementando los
costes.
La descoordinación entre atención primaria, hospitalaria y atención sociosanitaria incrementa los costes.
La práctica de la medicina defensiva puede encarecer el gasto sanitario hasta un 15- 20%, como pasa en Estados Unidos.
La politización de la gestión produce desconfianza, desmotivación y falta de colaboración de los profesionales en el cumplimiento de los objetivos asistenciales y financieros del SNS.
La subfinanciación de la atención primaria reduce su capacidad de intervención y dificulta su labor resolutiva y de filtro.





Los ciudadanos hacen un uso razonable de los servicios de salud
No es cierto que España sea el país europeo con más consultas al médico por habitante. La última cifra de consultas/habitante y año es de 7,5 en España, en Europa hay tres países con mayor número de consultas por habitante (Hungría, República Checa y Alemania), de todas maneras el dato parece un poco exagerado.
El dato más fiable es de 6 visitas/persona/año, según una encuesta realizada a 4.250 pacientes en 18 provincias y en 170 centros de salud en septiembre de 2010 (5,6 visitas/paciente/año según la evaluación de la estrategia AP21).
Además, España es el país con menos estancias hospitalarias por habitante y año de la UE (10,41 frente a 17,24 de media en la UE).
Los ciudadanos están satisfechos con la atención primaria. En las encuestas se obtiene una satisfacción de 8 sobre 10 (8,4 en la estrategia AP21).
Gran parte del consumo de servicios de salud (el 70%) es decidido por los médicos y por el propio sistema (consultas, burocracia, etc.).

El envejecimiento poblacional no es el principal problema
En los peores escenarios, el envejecimiento hace crecer el gasto sanitario total entre un 5-20%, y el farmacéutico un 15%.

Y los copagos no son la solución
Las cuotas o copagos disuaden la utilización de servicios necesarios por pobres y ancianos de bajos ingresos
Las cuotas no contienen la demanda.
Las cuotas son poco eficaces en la contención del gasto.
Los costes de gestión del copago no generan recursos adicionales al SNS.
Los copagos moderados recaudarían solamente un 0,85% del gasto sanitario actual.
Los países que introducen sistemas de copago incrementan su gasto sanitario. Por ejemplo, Portugal: en los últimos 15 años, con los copagos, el gasto sanitario ha crecido un 4,7% sobre el PIB, frente al 2,5% en España.
Los copagos producen costes indirectos, como incremento de ingresos hospitalarios, con aumento final de costes en 240 $/persona/año (EEUU).

Tampoco es solución incrementar el aseguramiento privado.
Se reduce la recaudación para el sistema sanitario público.
Se incrementan los costes administrativos.
Aumenta la población sin ningún tipo de cobertura, porque el ciudadano no puede mantener crecimientos de las primas de un 5% interanual de promedio.
La concentración de seguros elimina la competencia y la libre elección del usuario.

Hay margen para mejorar la eficiencia del SNS
Asegurando presupuestos suficientes, incrementando la recaudación fiscal, recuperando impuestos y procurando una financiación realmente destinada a sanidad (finalista).
Si se incrementara el uso de medicamentos genéricos, se redujera el crecimiento del gasto farmacéutico
hospitalario (crece un 15% interanual) y se regularan las maniobras de marketing de los laboratorios farmacéuticos dirigidas a los médicos y asociaciones de enfermos, se reduciría ese 50% de medicamentos que se prescriben, dispensan o venden de forma inapropiada, y/o que la mitad de los pacientes toman incorrectamente.
Adecuar la utilización tecnológica (modelo NICE...), poner en marcha una agencia de compras.
Paralizar las privatizaciones, externalizaciones, desregulaciones, fragmentaciones de centros y servicios, etc.
Potenciar la atención primaria: una atención primaria fuerte consigue mejores niveles de salud de la población, con buena satisfacción ciudadana y a unos costes soportables.
Fomentar la participación profesional y ciudadana y los elementos de coordinación entre niveles de atención y prestación social.

Porque nuestro SNS no está en peligro.
En España, en cuanto a resultados en salud, en los últimos treinta años la esperanza de vida ha pasado de 75,6 años a 81,1 y la mortalidad por todas las causas de 819,50/100.000 habitantes a 568,5.
Además, nuestro SNS es barato y eficiente y no está en peligro, ni por la parte del gasto, que es un 15% inferior y ha crecido un 34% menos que la media de los países de la OCDE, ni por la de los ingresos fiscales, que tienen margen para crecer, porque son un 22% inferiores y han descendido un 56% más que la media de países de la OCDE.
Si privatizamos, el sistema será más costoso e insostenible: dejará fuera de la asistencia a millones de españoles, a los que más lo necesitan.

Hay alternativas para asegurar la sostenibilidad del SNS sin perjudicar a los más enfermos y a los más pobres; sólo depende de la voluntad política de las Administraciones públicas el llevarlas a cabo.

Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública
C/ Arroyo de la Media Legua, 29. Local 49
28030 Madrid
Tel.: 91 333 90 87. Fax: 91 437 75 06
E-mail: fadspu@gmail.com
Septiembre de 2011

divendres, 15 de juliol de 2011

“PER UNA SORTIDA DIGNA DE LA CRISI”_Declaració de la FCCSM

DECLARACIÓ DE LA FCCSM:
“PER UNA SORTIDA DIGNA DE LA CRISI”

Consideracions Prèvies

Comença a ser àmpliament admès i reconegut que la crisi econòmica i social de caràcter global, ha estat el resultat de la especulació financera, afavorida per la política de desregulació dels mecanismes públics de control a nivell de les instàncies estatals i internacionals.

La ideologia del mercat i de la lliure concurrència, amb el concurs de la hegemonia, introduïda a tots els nivells, del pensament biomèdic excloent, ha convertit la Salut en un article de consum i ha afavorit una tendència a la “medicalització de la vida”.

El procés d’instauració de la democràcia a Espanya va permetre impulsar una Reforma Psiquiàtrica que, des de la impugnació del model asilar manicomial, i superant l’assistència psiquiàtrica anterior depenent de les Diputacions provincials, així com de les consultes ambulatòries de neuropsiquiatria de l’ICS i dels serveis de
psiquiatria d’algun hospital general, ens va portar a un nou paradigma d’orientació comunitària, estructurat com una xarxa de serveis de salut mental “d’ús públic”, territorialitzada. Xarxa que tot i els increments del seu pressupost els darrers temps, mai no ha arribat a assolir un finançament equitatiu al de la resta de la Salut i des de la qual els equips professionals han tendit a prestar una atenció en continuïtat terapèutica, preferentment a malalts mentals greus.

Evolució i actualitat de la xarxa de salut mental

Després de la contestació antipsiquiàtrica, de la perspectiva personalitzadora psicoanalítica i de l’aportació de la psicofarmacologia, el nou model impulsat des del moviment progressista de professionals ha promogut en el curs de les darreres dècades una profunda transformació d’allò que va passar a denominar-se atenció de les malalties mentals per la seva voluntat assistencial, terapèutica i rehabilitadora.

Des de fa anys, les dades epidemiològiques indiquen un creixement important de la morbiditat i de la discapacitat derivada dels trastorns psiquiàtrics. La depressió, segona causa de discapacitat l’any 2014, es preveu que sigui la segona causa de malaltia l’any 2020, després de la cardiopatia isquèmica. El suïcidi és la segona causa de mortalitat entre els joves. Un terç de la població es veurà afectada per un trastorn psiquiàtric en el curs de l’any. L’OMS també assenyala que dues terceres parts dels afectats per un trastorn mental no arriben a demanar ajut a un professional sanitari.

El Pla Director de Salut Mental i Addiccions (2006), fruit d’un ampli consens, sobre tot dins del moviment de professionals de la xarxa pública, ha assolit una fonamentació teòrico tècnica i unes propostes organitzatives i funcionals que han representat un salt molt important en la qualitat de l’atenció. Aquest Pla, informat des del Consell Assessor del mateix PDSMiAd i aprovat per la Conselleria de Salut, fent ressò de la greu informació epidemiològica i de morbiditat psiquiàtrica en feu un dels factors justificatius important de la seva promulgació. Circumstàncies epidemiològiques introductòries que també es troben tant en la declaració d’Helsinky (2005) dels ministres de la Salut de la UE, com en el document sobre ”Las estrategias de salud mental del Servicio Nacional de Salud de España”, elaborat pel Ministerio de Sanidad i aprovat i assumit per les conselleries de salut de les comunitats autònomes.

En aquest sentit, és important recordar algunes de les recomanacions i propostes més importants recollides en aquests documents:

1. Necessitat de promoció i millora de la salut mental en tots els països de la UE.

2. La importància i naturalesa de la problemàtica requereix d’un abordatge des de les polítiques públiques.

3. L’atenció primària ha de constituir la porta d’entrada i el nivell responsable de la gestió i seguiment clínic dels malalts.

4. Cal una lluita decidida contra l’estigmatització dels malalts mentals.

5. Es recomana una formació dels professionals de la salut mental adaptada a l’orientació comunitària.

6. S’ha de recolzar i promoure l’ ”empoderament” dels usuaris i familiars.
D’altre banda, i com no podia ser d’un altre manera, la implantació comunitària de l’assistència i l’apropament territorial i psicològic (i la estimulació des del mercat sanitari del consum!) ha donat lloc a un increment progressiu d’una demanda que es va fent més complexa i més reiterant en quant a les visites. Una complexitat que ha posat de manifest i reiterat el caràcter biopsicosocial dels trastorns i patiments
psiquiàtrics, els quals requereixen, en conseqüència, el consens entorn d’un model d’assistència integral d’alta complexitat, en el que (d’acord amb les propostes del PDSMiAd) es vol privilegiar la prevenció, l’orientació comunitària, una pràctica demostrable i una “evidència científica”. Requeriment aquest darrer, del que és un bon exemple la proliferació de guies clíniques, en bona part inspirades en la classificació diagnòstica de les malalties mentals de l’Associació Psiquiàtrica Americana, APA; classificació i diagnòstics promoguts des d’una orientació biomèdica i afavorits i patrocinats per la indústria farmacèutica. Amb la qual cosa s’afavoreix la contradicció entre la consciència de la complexitat de les problemàtiques i de la necessitat en correspondència d’una resposta complexa i el reduccionisme amb que s’empren sovint guies i protocols.

Resolucions davant la crisi

Demanem aturar les retallades i avançar en la millora de la xarxa pública de salut mental, fer front a l’increment reconegut de la morbiditat psiquiàtrica, col·laborar en l’atenció dels patiments psicològics de la població i prendre mesures per racionalitzar l’encara deficient pressupost destinat fins ara a la salut mental. Per això, considerem que és necessari:

1. Vèncer i superar les resistències polítiques, ideològiques i teòriques que frenen i obstaculitzen l’avenç d’un model públic de salut mental centrat en la persona, equitatiu i de qualitat.

2. Dir no a les retallades (“Injustes, ineficaces i inapropiades”: Canviem Europa!. Manifest europeu contra la política anticrisi neolliberal) i sí a la revisió a l’alça de la tributació de les rendes altes. Reforma de la política fiscal amb persecució seriosa del frau fiscal.

Informació per part de l’administració, de l’abast real de les eventuals retallades.

3. Dir no a la reducció pressupostària en salut mental, la qual cosa podria representar una versió d’allò de “socialitzar les pèrdues (en el cas salut) i privatitzar els guanys”. Tot tenint en compte el baix percentatge històric que representa el pressupost destinat a la salut mental dins del pressupost general de Salut.

4. Dir no a la privatització d’entitats i serveis. La xarxa de salut mental, per raons tècniques, d’eficiència i justícia, ha de ser d’ús i de gestió pública i adreçada al bé comú de la salut de la totalitat dels ciutadans.

5. Restabliment de la persona, ens biopiscosocial, com subjecte del coneixement i de l’atenció. Revisió crítica del model biomèdic com a mètode privilegiat i excloent d’estudi, classificació diagnòstica i tractament del problemes psicològics i psiquiàtrics.

6. Increment del percentatge destinat a salut mental dins del pressupost sanitari.

7. Disminució percentual sensible del pressupost destinat a l’hospitalització psiquiàtrica.

8. Disminució de la despesa derivada de l’alt consum de psicofàrmacs (no sempre indicat, els antidepressius!).

9. Fonamentació de l’assistència segons la conceptualització de la Funció Psicoterapèutica.

Progressiva instauració de les intervencions psicoterapèutiques indicades des del Programa de Psicoteràpia a la xarxa pública de SM i Ad, a la Primària de Salut i a la xarxa especialitzada de Salut mental.

Extensió de les tècniques especifiques de psicoteràpia.

Supervisió i suport dels equips terapèutics, tant a nivell de la primària de salut com de la especialitzada.

10. Rectificar la tendència a un aprimament de l’Administració i a una desregulació en la provisió i normatives dels serveis.

Millora i enfortiment dels òrgans de planificació, direcció i gestió, superant les tendències hospitalocèntriques i reconeixent normativament i materialment a l’atenció primària el caràcter de centre de referència i gestió en el seguiment dels processos mèdicoadministratius i terapèutics.

11. Defensar i millorar la gestió i funcionament dels serveis, segons els principis de la territorialització, d’uns sectors geodemogràfics d’atenció assumibles pels equips professionals i a l’abast de la població. Vetllant per la assignació dels suficients recursos materials i administratius, així com d’una coordinació i supervisió que faci possible un bon funcionament de la xarxa de salut mental segons els principis d’atenció integral, orientació comunitària i plantejament assertius recollits al PDSMiAd.

12. Avançar en la instauració i millora dels òrgans d’assessorament i participació dels usuaris, familiars i ciutadans.

Finalment, proposem la constitució d’una taula amb la representació dels diferents sectors implicats, per la discussió, elaboració i consens de mesures responsables davant la situació de crisi plantejada.

Barcelona, juliol de 2011

dijous, 2 de juny de 2011

ASSAMBLEA I CONFERÈCIA 2011

Benvolgut/da col•lega:
Et comuniquem que l’ASSEMBLEA GENERAL de la revista tindrà lloc el proper 3 de juny a les 19.00 hores en primera convocatòria i a les 19.30 hores en segona convocatòria, a General Mitre 203 bis, 1er. 1a. Barcelona.

Ordre del dia:
1- Informació de les tasques realitzades durant l’últim any.
2- Balanç econòmic
3- Presentació i admissió de nous socis. Baixes.
4- Opinions, crítiques i suggeriments
Es lliurarà el nou número de la revista.

20.30 hores CONFERENCIA - COL.LOQUI:

Art contemporàni, auto-educació, des-coneixement i... adolescència:
experiències d'ensenyament a travès de l'art


Reflexions sobre diverses experiències d’ensenyament a través de l’art realitzades amb adolescents. Sobre l’ “intel•ligència emocional” a l’(auto)ensenyament, els límits de la “cultura audiovisual”, la importància del tacte i el paper de la cultura total.
L’educació a través dels sentits: el paper de les emocions, el reconeixement dels sentiments, el descobriment de les sensacions, etc. Anàlisi de casos concrets

A càrrec de:
Abel Figueres i Milà
professor y crític d’art

Llicenciat en Belles Arts (especialitat escultura) i diplomat en gravat per l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi (actualment Facultat de Belles Arts) de Barcelona.
Des de l'any 1977 s'ha dedicat a l'ensenyament del dibuix, de l'art i del disseny en els seus diversos vessants i a diferents nivells. Va ser col•laborador de l'Escola Superior de Disseny Elisava i professor convidat de l’Escola Massana de Barcelona.
A l’actualitat és professor d’institut d'ensenyament secundari i catedràtic de dibuix des del 1986.
L’any 1974 comença a col•laborar com a crític d'art a diaris i revistes i del 1989 al 2007 ha exercit ininterrompudament al diari Avui com a col•laborador extern.
L’any 1984 li va ser concedit el Premi ACCA de la Crítica d'Art a la «millor programació de la temporada» que atorga l'Associació Catalana de Crítics d'Art. El 1990, el Premi Espais a la Crítica d'Art com a component de l'equip redactor del suplement d'art del diari Avui i al 1996, el Premi Espais a la Crítica d'Art (individual).

En acabar tindrem un aperitiu i brindarem amb cava.